Les diferències entre els homes i les dones són de vegades mal estereotipades, però d'altres no.
Darrerament hi ha hagut algun esdeveniment que ha provocat reaccions diverses a molts de nosaltres. Uns només veuen que els resultats futbolístics podrien ser millors i que la culpa no és dels nois; que qui ha de prendre les decisions no reacciona i fa d'observador.
Podeu creure que jo no ho vegi així? Tinc una ment perversa o sóc simplement una dona en un món d'homes? Penso que de vegades cal deixar que les coses passin, que tothom vegi que no anem bé, i així es produeixi una reacció. De fet, estic convençuda que diumenge passat a la tarda els nois es van revoltar entre ells, que els pares vam poder veure que alguna cosa més estava passant.
Moltes vegades les decisions d'altres ens costen d'entendre, d'acceptar i de compartir. Però tenim el dret de qüestionar-les? Segurament podem comentar que les informacions s'haguessin pogut donar amb els pares davant- si fos una escola, ho entendria, però ja se'ns va comunicar que la relació seria via nois-. També podem dir que no hem vist que s'hagi comentat res abans, però és cert? Realment estem convençuts que els nois ningú no els havia dit mai res? He pogut observar (i repeteixo observar)com s'han treballat dinàmiques de grup, intents de donar responsabilitat a alguns dels jugadors, i que alguns han sabut respondre-hi. Fa molt de temps que tracto amb adolescents i hi ha coses que es veuen, però només mirant què fan, com ho fan i amb qui i com es mouen.
M'agradaria poder creure en les persones i que tots intentessim posar-nos a la pell dels altres; tant a la dels nois que han estat amonestats, com a la dels seus pares, com a la dels qui els han hagut d'apercebre, com a la de la resta de jugadors. Cap d'elles és agradable, almenys per a mi no ho és.
De vegades ens costa empatitzar, però d'altres no volem veure més enllà del nas, ens fa mal.
